Nine: Una autèntica paranoia

Nine és la pel · lícula per la que s'ha colat per segon any consecutiu-des del meu punt de vista d'una manera totalment exagerada, ja que un cop vista la pel · li el paper no és res de l'altre món-, Penélope Cruz, en les nominacions com a millor actriu de repartiment., una mena de musical, dirigit per un especialista en el gènere com Rob Marshall-conegut per Chicago, o cabaret a Broadway, gràcies Wiki-està inspirada en 8 ½, una pel · lícula de Fellini en els anys 60. Compta amb un repartiment absolutament espectacular: Daniel Day Lewis, com a protagonista masculí, i pel costat femení, a més de la ja esmentada P, Nicole Kidman, Marion Cotillard, Kate Hudson, Judi Dench i Sofia Loren.

La películae

En ella se'ns explica la història d'un director de cinema, Guido Contini, interpretat per un Daniel Day Lewis una mica sobreactuat-com és habitual últimament en ell-, famós, i bastant divo que es troba bloquejat per una falta d'inspiració total davant un nou projecte.

La narració barreja la realitat amb la imaginació del director en la qual se succeeixen números musicals protagonitzats per tot el repartiment femení de la pel · lícula, que es relaciona amb el director en tasques com: mare, consellera, dona, amant, musa, femme fatale ... , i no sempre per part de la mateixa persona el mateix rol

Així la realitat i la ficció es barregen durant tota la pel · lícula, en què també hi ha imatges en blanc i negre, i diferents èpoques temporals.

Potser el més curiós de la pel.lícula és la contrarietat que provoca la incapacitat en el director de plasmar un guió, amb la imaginació que mostra per imaginar a "Les seves dones" en escenes musicals, que podrien ser, perfectament, la carcassa de la pel · lícula davant a aquesta falta inspiració aparent.

Respecte a elles, estan en general força bé. Sofia Loren, potser és la que menys apareix però segueix tenint una gran presència. Judi Dench és potser la tapada, però que acaba apareixent bastant i està solvent. A Kate Hudson no la acabo de veure en el paper que li toca, millor que torni a la comèdia romàntica. Nicole Kidman no té gran protagonisme. P, per a mi, encara que està sensual, això és innegable sobretot en la seva escena musical, tampoc és com per a la nominen. De fet, crec que Marion Cotillard, a la qual suposo que caldria considerar l'actriu principal,-tot i que és, en teoria, una pel · lícula coral, sense lideratge definit-crec que fa un paper millor que el de P, així que potser ella hauria de ser la nominada.

A mi m'ha semblat una pel · lícula amb poca coherència en la narració, encara que potser és perquè la versió que he vist, descarregada, no tenia subtítols en els números musicals, en què s'ha mantingut-d'altra manera no tindria sentit-la versió original, a la qual aquesta vegada no he prestat massa atenció. A més, potser és en el musical, gènere que d'altra banda tampoc m'apassiona, on es poden permetre aquestes frivolitats.

Durant la trama el director s'enfrontarà tant al seu passat, que recorda amb nostàlgia, com a un present una mica complicat, en el qual ha de decidir entre la seva dona i el seu amant, entre si la seva diva aparent ho és en realitat, juntament amb les aparicions de la seva difunta mare, ia un futur una mica incert.

Al final, s'acaba resolent tot, més o menys, encara que he de reconèixer que pensava que hauria major relació entre els números musicals, que transcorren en la imaginació del director, i la seva possible projecte.

En resum: una pel · lícula diferent, que probablement agradi als amants del musical, i no entusiasmi a la resta.

Puntuació: 6